Catalunya i Espanya: negacions insostenibles

Catalunya i Espanya viuen en un atzucac perquè el conflicte  que ha generat l’independentisme ha donat lloc a unes mútues negacions insostenibles.

L’independentisme es nega a reconèixer que la meitat de la població de Catalunya, en major o menor mesura, se sent espanyola sense deixar de ser catalana. És una identitat a la qual no hi pensen renunciar en cap cas.

En aquestes condicions la separació d’Espanya és un impossible temerari, perquè fractura la societat i genera un grau de fricció interna que la desgasta lentament. Es dona en el si de les famílies, entre els membres d’una mateixa empresa, entre entitats esportives, en el món de la cultura, en l’Església, acreixent la seva fragmentació.

Però, és que a més, encara que s’assolís la independència i que la base electoral favorable a la mateixa augmentes però sobre del 50%, el nou estat seria tan conflictiu, tan inestable, estaria tan amenaçat des de dins i des de fora, que no cal aixecar cap premissa tràgica com per veure que la vida de tots plegats seria un drama, amb totes les energies capturades pel conflicte.

Si ara que el món econòmic ja ha assumit que la independència no arribarà  en un horitzó abastable i tota la força de governar es perd en el conflicte, com serien les coses amb un escenari d’enfrontament en el nou estat català?

L’altra gran negació  de l ‘independentisme és aquella que refusa l’acceptació que la separació traumàtica de Catalunya significa l’esfondrament d’Espanya, i amb ella de l’euro, perquè l’economia espanyola es massa gran com per poder-la sostenir, com sí que es va fer amb Grècia i Portugal. Amb la moneda única en crisi l’esquinçament d’Europa, ja de per si prou danyada, es faria una realitat. Qui pot imaginar-se a la nova lliga hanseàtica propiciant l’auxili d’Espanya a costa de pagar les conseqüències econòmiques del conflicte? La independència de Catalunya seria l’inici d’una reacció en cadena que a través de l’ensorrament espanyol es generalitzaria per tota l’Eurozona.  I és que és, no ja una negació, sinó un estat de il·luminació, creure que tota aquesta ensulsiada es pot produir sense que Catalunya no es vegi arrossegada pel voregin que ha provocat ella mateixa. La reacció contraria de tot Europa, la Unió i els estats membres, a la reivindicació secessionista, el refús a negar-li el pa i la sal, tenen la raó de ser en aquella matèria. El projecte independentista tal i com està formulat és com el Plutoni, matèria altament radioactiva, que si assoleix una determinada massa amenaça amb una reacció en cadena.

El poder espanyol, una bona part de la seva ciutadania, viu cavalcant sobre un altre negació insostenible: que és possible una realitat espanyola fructífera sense una bona articulació amb el fet diferencial català que s’expressa en termes cultural i polítics en el procés històric del catalanisme, i en termes més estructurals en la catalanitat.

Mentre que España no assumeixi amb plenitud la catalanitat i la refusi, enquistarà un greu conflicte que afecta a la seva identitat. L’esquerra ha fet un cert esforç per assumir-ho amb una formulació que no deixa de ser homogeneïtzadora, però que és un pas positiu amb la seva formulació del federalisme. Però  la visió lliberal i conservadora espanyola, continua atrapada en el sense sentit de l’uniformisme lliberal del segle XIX, el que va fragmentar Catalunya en quatre províncies.

Que aquesta sigui la bandera d’uns nou arribats, que han engegat pel forat de l’aigüera, i en poc temps, el seu èxit inicial a Catalunya, em refereixo a Ciutadans, té una explicació. En definitiva, els “il·lustrats” espanyols sempre han vist el progrés sota la cotilla de l’uniformisme, que després no apliquen en la seva visió de la societat, apuntant-se a la proliferació d’identitats polítiques  basades en les preferències sexuals,  cosa que diu molt poc a favor de la seva raó Il·lustrada. Però la qüestió és encara més greu en la concepció conservadora, perquè en lloc de pouar sobre la seva pròpia tradició cultural, s’apunta a una concepció ben estreta i recent de la visió política espanyola.

Espanya té un futur complicat si no reconeix i incorpora com a bagatge propi l’especificitat de Catalunya, com Canada va saber fer amb Quebec, i com la Constitució de 1978 es va esforçar a introduir

Personalment m’afirmo, com he fet sempre, en el fet nacional català, i em declaro patriota. És a dir, professo un amor gran a la terra dels meus pares, a la comunitat de memòria, i també a la realització del seu bé comú com a comunitat de vida i de projecte, i entenc aquesta vida de la comunitat com un camí pel perfeccionament de les virtuts de cadascú. Per aquesta raó rebutjo assumir unes negacions  de la realitat tan grans que són,  pura i simplement, una alienació. Sostinc que el meu país sí que està malmès, i no especialment per “Espanya” sinó per la cultura dominant, la cultura de la desvinculació, particularment forta a Catalunya. Sostinc que el seu present i futur  es pot realitzar amb més plenitud i sense sofriment, mantenint viva la nostra llengua, cultura i dret, en el marc de l’aprofundiment de l’autogovern constitucional, l’exercici a fons de les competències que disposem, les capacitats que té la Generalitat (Parlament i Govern),   la participació exigent en la governació d’Espanya,  i una política europea ben encaixada en aquest escenari de bon govern.

El nostre problema és la moral desvinculada,  és de virtuts i manca d’excel·lència a l’hora de governar, i no el formar part de l’estat espanyol.